Llibres sagrats

L'anomenat TRIPITAKA són les paraules mateixes de Buda recollides per la tradició oral i posades en escrit, juntament amb els comentaris i posteriors interpretacions després de la seva mort. Va ser escrit al segle I aC dins del Canon Pali, que es divideix en tres parts o cistells anomenades "pitakas" (tri-pitaka): aquí es conserven textos de gran bellesa com el Dhammapada o cami de la veritat. És una recopilació de sentències de Buda. Es va fer a l'Índia que al voltant del s. III aC. És també un dels textos budistes més importants.

1 .- Sutter-PITAKA:
Cistella o col lecció del "Discurs". Constitueix la col·lecció dogmàtica del budisme. Es divideix en quatre col·leccions secundàries o "nikayas" on es recullen les ensenyances de Buda: D'aquesta llarga obra s'ha fet popular a occident el "Dhammapada" o "camí de la veritat" (mena de resum o antologia d'aquests i sentències on s'exposa el més essencial del budisme per arribar al "nirvana"). És una font de saviesa. Es tracta d’una selecció de breus proverbis de Buda.

2 .- Vinay-PITAKA:
Normes o disciplina de la vida monacal budista. Molt útil per a la descripció de les regles monàstiques, les cerimònies, les devocions, les sancions ... etc.

3 .- ABHIDHAMMA-PITAKA :
Constitueix una investigació supletòria. Una sèrie de tractats on es fa una explicació de més alt nivell a base de diàlegs entre deixebles i mestres, com en els catecismes clàssics.
Cal anomenar també, els jatakes, que són històries en les quals Buda parla de les seves vides anteriors.


Un conte budista: la nina de sal
"Una nina de sal després d'un llarg pelegrinatge sobre terra eixuta, arribà al mar i descobrí quelcom que mai no havia vist i que potser ni podria comprendre. S'estava sobre una terra ferma, ella la menuda i sòlida nina de sal, i veia que hi havia un altre terra movedís, insegur, sorollós, estrany i desconegut. Va preguntar al mar: "Què ets tu?", i li respongué: "Jo sóc el mar". I la nina digué: "Què és el mar?"; la contesta fou: "Sóc jo". Aleshores digué la nina: "No ho puc entendre, però ho vull entendre. Com ho puc fer?". El mar respongué: "Toca'm". Llavors la nina tímidament va allargar un peu i tocà l'aigua i tingué la impressió estranya que allò era una cosa que començava a poder ser coneguda. Va enretirar la cama, va mirar i veié que els dits havien desaparegut; s'espantà i digué: "Oh, on són els meus dits?", "què m'has fet?" I el mar digué: "Has donat quelcom per poder comprendre". A poc a poc l'aigua s'endugué trossos de la nina de sal, i la nina entrà més i més endins del mar, i a cada moment sentia que anava comprenent més i més i, amb tot, que no era capaç de dir què era el mar. A mida que entrava més endins s'anava fonent i repetia: "Però què és el mar?" Finalment, una onada dissolgué el que en quedava i la nina digué: "El mar sóc jo!" Havia descobert què era el mar, però no encara què era l'aigua."


Recull de A. Bloom, Pregària viva. pg.98